 Amigues i amics d'Apolo, sentiu el poder de la vostre própia capacitat de creació. Brilleu. Brilleu quan canteu. Brilleu quan somieu, brilleu quan estimeu els altres per alló que són. I com més us estimeu més integreu l’acceptació. L’acceptació de la vida, dels altres éssers, de tot alló que heu vingut a fer de bó. Sigueu alegres, sigueu eterns, balleu, canteu, salteu com ho faig jo! La vostre eséncia no coneix el patiment, no coneix el dolor. La vostre eséncia és capaç de compendre, és capaç d’abraçar-ho tot. Ella no té tristesa, no té ràbia ni té por. Simplement ÉS, i des d’aquí crea, des del sentir, des de l’amor. Torno a recordar-te què passa quan et meravelles tresor? Què passa quan vibreu en l’amor? Entreu en una honestedat, entreu en una tendresa, que encén les estrelles, i la vostre llum podría cegar el sol. -Exageres- penses (riu gustós), no tens idea de quant ens fas riure tresor! I és que així ets! Tal com ho dius és com ho penses, i això no és pas un problema quan vius sintonitzada amb l’amor. Brilles, brilles, brilles tresor. Les petjades que deixes destellen com l’or. Hi ha en vosaltres saviesa, hi ha en vosaltres tantíssim amor… Simplement accepteu-ho, simplement deixeu aquesta guerra interna per saber qui sou. La por a perdre, la por a perdre desapareix quan compreneu que ja ho teniu tot. I no parlem de la matéria, sinó de la inmensitat del vostre cor. Del dó que posseïu per atreure, per crear, allò que us és bó. La matéria proveeix, la matéria respon a la capacitat de creació. I com creo? És ben simple, ho feu de forma constant. La resposta és: "Creo alló en el que vibro jo". Et sembla massa senzill? I per què hauria d’haver-hi copmplicació? Tots aquests falsos mites, totes aquestes falses identificacions, són aquelles que us limiten. Aquelles que fan que comenceu qüestionant-vos “què mereixo jo?”. N’hi han centenars, n’hi han a milions. Són frases que us lapiden, que mengüen la vostra vibració. Vull recordar-vos una cosa: Aquí teniu la vostre vida! És aquí! És vostre, viviu-la amb amor! Tracteu-la des del sentir pur, abraceu-la com si fos un tresor. Doncs és vostre, i no va enlloc. “Però algún dia morirem...” em dius, i jo et responc: I doncs? Quan floreix una planta, no en vols olorar la flor? Per què negar que és una meravella? Per què no estimar-la i gaudir-la amb tot el cor?  No perqué un dia canviïn de forma les coses deixen de ser belles quan simpelment SÓN. Avançar-se al temps és renunciar al vostre dó. Doncs sou aquí i el moment és ARA. Tornem a parlar de la vida, tornem a parlar de la vostre capacitat de creació. La manera en la que enfoqueu les coses varía, i el que fas en tú repercuteix en el tot. Quan un brilla, l’entorn canvia, i aquesta és la més bonica sincronització. No temeu el passar dels dies, doncs parar quan un ho necessita no li causa pas dolor.
Celebreu la vida, treieu a ballar els vostre instruments d’or! Celebreu i convideu a altres a fer-ho, i recordeu que a cada pas us brindem llum i us brindem amor. Abraceu les nits, abraceu els dies, abraceu le estrelles i les postes de sol. I en cada instant sentiu l’alegria, sentiu la preséncia, conecteu amb l’auténtica veritat que sou. Aquesta veritat batega, corre per tot el vostre cos gràcies a la força i l’amor del vostre cor. Aquest cor que us impulsa, encoratjant-vos a ser, a bategar, amb tot alló que sou.
2 Comentarios
|
Autora,
|
